TODO SOBRE EL TRADUCTOR JURADO Y LAS TRADUCCIONES JURADAS TODO SOBRE EL TRADUCTOR JURADO Y LAS TRADUCCIONES JURADAS
9 marzo, 2020 Traducción al Español de un artículo sobre inversión en Bitcoins.
9 marzo, 2020 Traducción al Español de un artículo sobre inversión en Bitcoins.

Bitcoin: passat i futur

Traducción a Catalán del artículo sobre criptomonedas y la Teoría Alcista del Bitcoin escrito por el experto en inversiones Vijay Boyapati y publicado originalmente en Inglés en el portal Medium.

bitcoininversionestraducción catalánVijay Boyapati

Traducción a Catalán del artículo sobre inversiones titulado «The Bullish Case for Bitcoin», escrito por Vijay Boyapati y publicado originalmente en Inglés en Marzo de 2018 en la web www.medium.com https://medium.com/

* * *

Amb el preu d’un bitcoin arribant a nous nivells el 2017, podríem pensar que la tesi alcista pels inversors és massa òbvia per merèixer un desenvolupament. D’altra banda, pot semblar una mica estúpid invertir en un valor digital que no compta amb el suport de cap bé tangible o govern i el preu del qual ha fet que algunes persones el comparessin amb la tulipomania o amb la bombolla puntcom. Cap d’aquestes coses és certa: la teoria alcista del bitcoin és convincent, però no tan òbvia. Hi ha riscos significants en invertir en bitcoin, però, com comentaré en aquest article, també és una gran oportunitat.

Origen

Mai, en la història de la humanitat, s’ha pogut transferir un valor entre persones a distància sense dependre d’un intermediari de confiança, com un banc o un govern. L’any 2008, Satoshi Nakamoto, de qui encara no en coneixem la identitat, va publicar una solució de nou pàgines per resoldre un problema d’informàtica conegut com el Problema del general bizantí (Byzantine General’s Problem, en anglès). La solució de Nakamoto i el sistema que va construir, el bitcoin, permetien per primer cop transferir valors a distància sense la necessitat de confiar en un intermediari. Les ramificacions de la creació del bitcoin són tan profundes tant en l’àmbit econòmic com informàtic, que Nakamoto hauria de ser la primera persona qualificada per rebre tant un Premi Nobel en economia com un Premi Turing.

Per a un inversor, la invenció del bitcoin és la creació d’un nou bé digital escàs: els bitcoins. Els bitcoins són monedes digitals transferibles creades a la xarxa bitcoin en un procés conegut com a criptomineria. La criptomineria és semblant a la mineria d’or, però la producció segueix un programa designat i predictible. Per designació, només es minaran 21 milions de bitcoins, de les quals la majoria ja s’ha minat (aproximadament ja s’han minat uns 16,8 milions de bitcoins en aquest precís moment). Cada quatre anys, el nombre de bitcoins produïts es redueix a la meitat, per tant, la producció de bitcoins nous acabarà completament l’any 2140.

Els bitcoins no equivalen a cap bé físic ni estan assegurats per cap govern o empresa, la qual cosa produeix la pregunta inevitable per a qualsevol inversor nou de bitcoin: per què tenen cap mena de valor? A diferència de les accions, obligacions, béns immobles o fins i tot productes bàsics com l’oli i el blat, els bitcoins no es poden valorar d’acord amb una anàlisi estàndard de flux de caixa descomptat o per demanda segons el seu ús en producció de béns d’ordre superior. Els bitcoins són part d’una categoria de béns totalment diferent, coneguts com a béns monetaris, el valor dels quals està basat en la teoria de jocs. És a dir, cada participant del mercat valora el bé basant-se en la seva estimació i en si els altres participants també el valoraran. Per entendre la naturalesa de la teoria de jocs dels béns monetaris, hem d’explorar l’origen dels diners.

L’origen dels diners


En les societats humanes més antigues, el comerç entre grups de persones es basava en la permuta. Les increïbles ineficiències inherents del comerç per permuta limitaven dràsticament l’escala i l’abast en els quals el comerç podia produir-se. Un gran desavantatge del comerç per permuta és el problema de la coincidència de voluntat mútua. Una persona que cultivi pomes pot voler negociar amb un pescador, per exemple, però si el pescador no vol pomes en aquell moment, no es podrà fer l’intercanvi. Passats els anys, els humans van desenvolupar el desig d’acumular certs objectes per la seva raresa i el seu valor simbòlic (com per exemple petxines, dents d’animals i pedres fogueres). Sens dubte, com explica Nick Szabo en el seu brillant article sobre l’origen dels diners, el desig humà de col·leccionar coses va suposar un avantatge evolutiu distintiu per a l’home de l’antiguitat respecte als seus competidors més propers, els Homo neanderthalensis.

La funció principal evolutiva dels col·leccionables era servir com a mitjà per emmagatzemar i transferir riquesa.

Els col·leccionables servien com una espècie de protodiners, fent possibles els intercanvis entre tribus que en altres situacions serien enemigues i permetent la transferència de riquesa entre generacions. L’intercanvi i la transferència de col·leccionables eren força poc freqüents en les societats paleolítiques, i aquests béns servien més com a “reserva de valor” en comptes de “mitjà de pagament”, rol pel qual hem arribat a conèixer els diners moderns. Szabo explica:

Comparat amb els diners moderns, els diners primitius tenien molt poca velocitat. És a dir, podien transferir-se només uns quants cops durant tota la vida d’una persona. No obstant això, un col·leccionable durador, que avui en dia anomenaríem “relíquia familiar”, podia persistir durant moltes generacions, possibilitant transaccions i acumulant un valor substancial afegit a cada una d’elles.

L’home primitiu va fer front a un important dilema de la teoria de jocs quan va decidir quins col·leccionables acumular o crear: quins objectes podien ser desitjats per altres humans? Anticipant correctament quins objectes podien ser demandats pel seu valor com a col·leccionable, el posseïdor obtenia un gran benefici en poder fer un intercanvi i adquirir riquesa. Algunes tribus natives americanes, com els narragansett, es van especialitzar en la manufactura de col·leccionables inútils simplement pel seu valor en el comerç. És interessant puntualitzar que com més aviat s’anticipi la demanda d’un bé col·leccionable, més avantatge tindrà el seu posseïdor, ja que el podrà adquirir més barat en comparació a quan estigui més demandat i el seu valor comercial augmentarà a mesura que la població que el demanda creixi. A més, adquirir un bé amb l’esperança que serà molt demandat en el futur com a reserva de valor avança la seva adopció precisament per aquest motiu. Aquesta circularitat aparent és un bucle de retroalimentació que porta a la societat a convergir en una sola reserva de valor. En termes de teoria de jocs, això es coneix com un “equilibri de Nash”. Aconseguir un equilibri de Nash per una reserva de valor és un benefici molt gran per a qualsevol societat, ja que facilita molt el comerç i la divisió de la feina, i prepara el camí per a l’arribada de la civilització.

Al llarg del temps, les societats humanes han crescut i s’han desenvolupat les rutes comercials, les reserves de valor que havien emergit en societats individuals van començar a competir les unes amb les altres. Els mercaders i comerciants feien front a la decisió entre estalviar el que guanyaven en la reserva de valor de la seva pròpia societat o la de la societat amb la qual estaven comercialitzant, o en un punt mitjà entre les dues. El benefici de tenir estalvis en una reserva de valor aliena era la facilitat afegida a l’hora de comercialitzar en aquella societat. Els mercaders, guardant els seus estalvis en reserves de valor alienes, també buscaven encoratjar la seva adopció per part de la seva pròpia societat, ja que això incrementaria el poder adquisitiu dels seus estalvis. Els beneficis d’una reserva de valor importada no només corresponien als mercaders que importaven, sinó també a les societats. Dues societats convergint en una sola reserva de valor veien una caiguda substancial en el preu del comerç compartit i un increment en la riquesa produïda. Sens dubte, el segle XIX va ser el primer moment en el qual gairebé tot el món va convergir en una sola reserva de valor —l’or—, i aquest període va veure l’explosió més gran del comerç en la història de la humanitat. D’aquesta bona època, Lord Keynes va escriure:

Quin episodi tan extraordinari en el progrés de l’economia que va suposar aquella època […] per a qualsevol home amb capacitat o caràcter que superés una mica la mitjana, de classe mitjana o alta, a qui la vida li oferia, a un preu baix i sense gaires problemes, comoditats més enllà dels límits dels monarques més rics i poderosos d’altres èpoques. Els habitants de Londres podien demanar per telèfon, mentre bevien te al llit, els diversos productes d’arreu del món, en la quantitat que volguessin, i esperar que entreguessin la comanda relativament aviat a la porta de casa seva.

Les qualitats d’una bona reserva de valor

Quan les reserves de valor competeixen les unes amb les altres, són les qualitats específiques de cadascuna les que fan que una superi una altra i incrementi la demanda amb el temps. Mentre que molts béns s’han usat com a reserves de valor o “protodiners”, certs atributs que estaven especialment demandats i permetien els béns amb aquests atributs superar a la resta. Una reserva de valor ideal seria:

  • Duradora: el bé no pot ser perible o fàcil de destruir. Per això, el blat no és una reserva de valor ideal.
  • Portàtil: el bé ha de ser fàcil de transportar i emmagatzemar per evitar-ne la pèrdua o robatori, i per facilitar el comerç a llarga distància. Per això, una vaca és menys ideal que un braçalet d’or.
  • Intercanviable: una unitat del bé ha de ser intercanviable amb un altre d’una quantitat equivalent. Sense intercanviabilitat, no podem solucionar el problema de la coincidència de voluntat mútua. Per això, l’or és millor que els diamants, perquè la seva forma i qualitat són irregulars.
  • Verificable: el bé s’ha de poder identificar i verificar fàcilment com a autèntic. Una verificació fàcil augmenta la confiança del seu destinatari en una transacció i augmenta les possibilitats que la transacció es produeixi.
  • Divisible: el bé ha de ser fàcil de subdividir. Tot i que aquesta qualitat era menys important en les societats antigues, on el comerç era menys freqüent, es va tornar més important a mesura que el comerç creixia i les quantitats intercanviades es tornaven més petites i precises.
  • Escassa: Com va dir Nick Szabo, un bé monetari ha de tenir un “cost infalsificable”. En altres paraules, el bé no pot ser abundant o fàcil d’obtenir o produir en grans quantitats. L’escassetat és potser la qualitat més important d’una reserva de valor, ja que és propi de la naturalesa humana el desig de col·leccionar aquelles coses inusuals. És la font del valor original de la reserva de valor.
  • Història establerta: com més temps estigui el bé considerat com a valuós per a la societat, més augmentarà la seva demanda com a reserva de valor. Una reserva de valor consolidada serà més difícil de substituir per una reserva nova excepte per força de conquesta o en el cas que l’arribista tingui un avantatge significant quant a la resta de qualitats mencionades anteriorment.
  • Resistent a la censura: una qualitat nova, que s’ha tornat molt important en la nostra societat moderna i digital de vigilància generalitzada, és la resistència a la censura. Això vol dir com és de difícil per a una tercera persona, sigui una empresa o un estat, evitar que el propietari del bé se’l quedi i l’utilitzi. Els béns que són resistents a la censura són ideals per a aquelles persones que viuen en règims que intenten forçar els controls de capital o il·legalitzar diverses formes de comerç pacífic.

La següent taula puntua el bitcoin, l’or i el valor fiduciari (com el dòlar) respecte a les qualitats mencionades i una explicació de cada nota:

Durabilitat:

L’or és el rei absolut de la durabilitat. La gran majoria de l’or que s’ha minat o encunyat, inclòs l’or dels faraons, encara existeix avui dia i probablement seguirà disponible d’aquí mil anys. Les monedes d’or que s’utilitzaven com a diners en l’antiguitat avui dia encara mantenen el seu valor. El valor fiduciari i els bitcoins són bàsicament registres digitals que poden adquirir forma física (com els bitllets). Tot i això, no és la durabilitat de la seva forma física la que s’ha de considerar (ja que un bitllet fet malbé es pot canviar per un nou), sinó la durabilitat de la institució que els expedeix. En el cas del valor fiduciari, molts governs han aparegut i han marxat al llarg dels anys, i les seves monedes han desaparegut amb ells. El Papiermark, el Rentenmark i el Reichsmark de la República de Weimar ja no tenen valor perquè la institució que els expedia ja no existeix. Si la història és una guia, seria ingenu considerar el valor fiduciari durable a llarg termini —el dòlar estatunidenc i la lliura britànica són anomalies, en aquest aspecte. Els bitcoins, com que no tenen cap autoritat expedidora, es poden considerar durables sempre que la xarxa que les assegura romangui al seu lloc. Com que el bitcoin encara està en la seva infantesa, encara és d’hora per treure conclusions respecte a la seva durabilitat. No obstant això, hi ha signes positius que, tot i els diversos intents dels estats nació de regular el bitcoin i anys d’atacs de hackers, la xarxa ha seguit funcionant, mostrant un nivell remarcable “d’antifragilitat”.

Portabilitat:

Els bitcoins són la reserva de valor més portàtil que s’ha fet servir mai. Les claus privades, que representen centenars de milions de dòlars, poden emmagatzemar-se en una memòria USB i es poden portar a tot arreu. A més, es poden transmetre quantitats igual de valuoses entre persones d’una punta a l’altra del món de forma gairebé instantània. El valor fiduciari, en ser fonamentalment digital, també és molt portàtil. Tot i això, les regulacions del govern i els controls de capital impliquen que les transferències de valors molt grans tardin uns quants dies, o directament no siguin viables. Els diners en efectiu es poden fer servir per evitar controls de capital, però el risc d’emmagatzematge i el cost de transport es tornen significants. L’or, en tenir forma física i pesar molt, és indiscutiblement el menys portable. No és d’estranyar que la gran majoria de lingots no es transportin mai. Quan els lingots es transfereixen d’un venedor a un comprador, normalment només es transfereix la titularitat, no els lingots en si. Transmetre or físic a grans distàncies és costós, arriscat i és un procés llarg.

Intercanviabilitat:

L’or dona l’estàndard de la intercanviabilitat. Quan es fon, una unça d’or és essencialment indistinta de qualsevol altra unça, i l’or sempre s’ha intercanviat d’aquesta manera en el mercat. El valor fiduciari, d’altra banda, només és intercanviable si les institucions expedidores ho permeten. Tot i que els mercaders normalment tracten un bitllet com qualsevol altre en acceptar-lo, a vegades hi ha bitllets de grans quantitats que reben un tracte diferent dels bitllets de quantitats més petites. Per exemple, el govern de l’Índia, en un intent d’eliminar el mercat gris lliure d’impostos del país, va desmonetitzar completament els seus bitllets de 500 i 1000 rupies. La desmonetització va fer que els bitlles de 500 i 1000 rupies s’intercanviessin amb un descompte del seu valor nominal, pel qual ja no eren realment intercanviables amb els bitllets més petits. Els bitcoins són intercanviables a nivell de xarxa, ja que tots els bitcoins, quan es transmeten, es tracten de la mateixa manera a la xarxa bitcoin. Tot i això, com que els bitcoins es poden rastrejar a la cadena de blocs, un bitcoin en particular es pot contaminar si s’utilitza en intercanvis il·lícits i els mercaders poden no voler acceptar aquest tipus de bitcoins contaminats. Sense millores a la privacitat i l’anonimat del protocol de la xarxa de bitcoin, els bitcoins no es poden considerar tan intercanviables com l’or.

Verificabilitat:

Per la gran majoria d’intencions i finalitats, tant el valor fiduciari com l’or són força fàcils de verificar quant a autenticitat. No obstant, tot i els distintius dels bitllets per evitar falsificacions, els estats nació i els seus habitants encara pateixen el risc de trobar-se amb bitllets falsos. L’or tampoc és infalsificable. Els criminals més sofisticats han fet servir tungstè xapat en or com a mètode per enganyar els inversors per pagar per or fals. Els bitcoins, d’altra banda, es poden verificar amb una certesa matemàtica. Fent servir firmes criptogràfiques, el propietari d’un bitcoin pot provar públicament que té la propietat d’aquells bitcoins.

Divisibilitat:

Els bitcoins es poden dividir en una milionèsima part d’un bitcoin i, llavors, aquesta milionèsima part es pot transmetre (tot i això, les tarifes de xarxa poden fer que aquestes transmissions de parts minúscules siguin poc econòmiques). El valor fiduciari normalment és divisible fins a arribar a les monedes més petites, que no tenen gaire poder adquisitiu. Això fa que sigui força divisible, a la pràctica. L’or, tot i que és físicament divisible, no és gaire fàcil d’utilitzar quan es divideix en quantitats suficientment petites per poder-se fer servir en transaccions de poc valor del dia a dia.

Escassetat:

L’atribut que distingeix més clarament el bitcoin del valor fiduciari i l’or és la seva escassetat predeterminant. Els bitcoins estan fets de manera que només se’n puguin crear 21 milions, com a molt. Això dona als propietaris de bitcoins un percentatge del proveïment possible total. Per exemple, un propietari de 10 bitcoins sap que com a molt 2,1 milions de persones al planeta (menys del 0,03 % de la població mundial) poden arribar a tenir tants bitcoins com ell té. També es pot incrementar la quantitat d’or existent, encara que d’entrada sigui força escàs. Si s’arribés a descobrir un nou mètode de mineria d’or prou econòmic, el subministrament d’or augmentaria dràsticament (alguns exemples són la mineria abissal o la mineria d’asteroides). Finalment, el valor fiduciari, tot i que és una invenció relativament nova en la història, tendeix a augmentar constantment en quantitat. Els estats nació han mostrat un procliu persistent en inflar el subministrament de diners per solucionar problemes polítics a curt termini. Les tendències inflacionàries dels governs arreu del món deixen al propietari del valor fiduciari amb la previsió que els seus estalvis perdran valor amb el temps.

Història consolidada

Cap bé monetari té una història tan llarga i significativa com l’or, que s’ha considerat valuós des que la civilització humana existeix. Les monedes encunyades en l’antiguitat encara tenen valor avui dia. No es pot dir el mateix del valor fiduciari, que és una anomalia relativament recent de la història. Des dels seus inicis, els valors fiduciaris han tingut una tendència general a perdre el seu valor gairebé universal. L’ús de la inflació com a mètode insidiós per cobrar impostos de manera invisible als ciutadans és una temptació que molt pocs estats han pogut resistir al llarg de la història. Si el segle XX, en el qual els valors fiduciaris han dominat completament el panorama monetari global, ha deixat clara alguna veritat econòmica, és que no podem confiar que el valor fiduciari mantingui el seu valor a llarg, o fins i tot a mitjà termini. El bitcoin, tot i la seva existència efímera, ha suportat suficients proves al mercat que demostren que no desapareixerà aviat com a valor. A més, l’efecte Lindy suggereix que com més temps romangui el bitcoin actiu, més probabilitats tindrà de seguir existint en un futur. En altres paraules, la confiança de la societat en un bé monetari nou és asimptòtic per naturalesa, com s’il·lustra en el següent gràfic:

Si el bitcoin aconsegueix existir durant 20 anys, és probable que en un futur es consideri com un bé etern, de la mateixa manera que es creu que l’internet és una eina permanent del món modern.

Resistència a la censura:

Una de les fonts més significants de demanda dels bitcoins va sorgir del seu ús en el tràfic il·legal de drogues. Moltes persones van assumir, de manera errònia, que l’atribut més valuós del bitcoin era el seu anonimat. En canvi, el bitcoin és tot el contrari a una moneda anònima. Qualsevol transacció a la xarxa bitcoin queda enregistrada en una cadena de blocs pública. El registre històric de transaccions permet identificar l’origen d’un flux de fons a través d’una anàlisi forense posterior. Va ser una anàlisi d’aquest tipus que va portar a la captura d’un delinqüent del famós robatori de MtGox. Tot i ser possible per una persona força curosa i diligent mantenir la seva identitat anònima en utilitzar bitcoin, aquesta no és la raó per la qual el bitcoin era tan popular pel tràfic de drogues. L’atribut clau que feia el bitcoin valuós per les activitats il·legals és que no necessita cap mena de permís a nivell de xarxa. Quan es transmeten bitcoins a la xarxa de bitcoin, no hi ha cap intervenció humana que decideix si una transacció es pot dur a terme o no. Com a xarxa peer-to-peer, el bitcoin està dissenyat, per naturalesa, per ser resistent a la censura. Funciona completament diferent del sistema de valor fiduciari, en el qual els estats regulen els bancs i altres entitats, que controlen la transmissió de diners per evitar l’ús il·lícit dels béns monetaris. Un exemple clàssic de la transmissió de diners regulada són els controls de capital. A un milionari ric, per exemple, li seria molt difícil transferir la seva riquesa a una adreça nova si volgués fugir d’un règim opressor. Tot i que l’or no l’expedeixen els estats, la seva condició física dificulta força la seva transmissió a distància, fent-lo molt més susceptible a les regulacions dels estats que el bitcoin. La llei de control de l’or de l’Índia és un exemple d’aquestes regulacions.

El bitcoin destaca en la gran majoria dels atributs mencionats, la qual cosa fa que sobrepassi altres béns monetaris moderns i vells, i això n’incentiva l’ús cada cop més. En particular, la potent combinació de la resistència a la censura i l’absoluta escassetat ha sigut un fort incentiu per als inversors rics, perquè col·loquin una part de la seva fortuna en mans del bitcoin.

L’evolució dels diners

Hi ha una obsessió en l’economia monetària moderna amb els diners com a mitjà de pagament. Al segle XX, els estats han monopolitzat l’emissió de diners i n’han desvirtuat contínuament l’ús com a reserva de valor, donant força a la falsa creença que els diners són principalment un mitjà de pagament. Moltes persones han criticat el bitcoin perquè el seu preu ha sigut massa volàtil per ser apropiat com a mitjà de pagament. Això, però, és començar la casa per la teulada. Els diners sempre han evolucionat en fases, sent primer reserva de valor abans de ser mitjà de pagament. Un dels pares del marginalisme, William Stanley Jevons, va explicar que:

Històricament parlant, l’or primer es feia servir per a fins ornamentals, en segon lloc, com a riquesa emmagatzemada, en tercer lloc, com a mitjà de pagament i, finalment, com a mesura de valor.

Fent ús de terminologia moderna, els diners sempre evolucionen en les quatre fases següents:

  1. Col·leccionable. En la primera fase de la seva evolució, els diners es necessitaran només per les seves propietats particulars, normalment com una extravagància del seu propietari. Les petxines i l’or es consideraven col·leccionables abans d’adoptar els seus rols més coneguts.
  2. Reserva de valor. Un cop els reclamen prou persones per les seves peculiaritats, els diners seran reconeguts com a mitjà de mantenir i emmagatzemar valor al llarg del temps. Quan un bé es reconeix cada cop més com una reserva de valor, el seu poder adquisitiu augmenta com més persones el demanen per aquesta raó. El poder adquisitiu d’una reserva de valor s’estancarà eventualment quan s’hagi estès i l’influx de noves persones que el vulguin com a reserva de valor disminueixi.
  3. Mitjà de pagament: Quan els diners ja s’han consolidat com a reserva de valor, el seu poder adquisitiu s’estabilitza. Llavors, el cost d’oportunitat d’utilitzar diners per dur a terme intercanvis baixarà fins a un punt on sigui apropiat utilitzar-los com a mitjà de pagament. Durant els inicis del bitcoin, molta gent no s’adonava del cost de l’oportunitat d’utilitzar bitcoins com a mitjà de pagament, en comptes de veure’ls com una reserva de valor incipient. La famosa història d’un home intercanviant 10.000 bitcoins (equivalents a uns 94 milions de dòlars en aquest moment) per dues pizzes és un clar exemple d’aquesta confusió.
  4. Unitat de compte. Quan els diners s’utilitzen majoritàriament com a mitjà de pagament, el preu dels productes s’hi basarà. És a dir, en la majoria de casos, el preu dels productes equivaldrà a una quantitat monetària. És un error comú pensar que hi ha molts productes amb els seus preus en bitcoin avui dia. Per exemple, tot i que podries comprar un cafè amb bitcoins, el preu marcat no serà el seu preu en bitcoin real; el que hi haurà serà el preu en euros que vol rebre el venedor passat a bitcoins segons el tipus de canvi del mercat EUR/BTC actual. Si fos al revés, el preu en bitcoins passat a euros, el nombre de bitcoins demanats pel venedor augmentaria dràsticament. Només podrem pensar en el bitcoin com una unitat de compte en el moment en el qual els venedors acceptin els bitcoins com a pagament sense tenir en compte el seu equivalent en valors fiduciaris.

Els béns monetaris que encara no són una unitat de compte es consideren “monetitzats parcialment”. Avui dia, l’or compleix aquesta funció, perquè és una reserva de valor però ja no es considera un mitjà de pagament ni una unitat de compte. També es pot donar el cas que un bé compleixi la funció de mitjà de pagament mentre que un altre compleixi les altres funcions. Això normalment passa en ciutats amb estats disfuncionals, com ara l’Argentina o Zimbàbue. En el seu llibre Digital Gold, Nathaniel Popper comenta:

Als Estats Units, el dòlar serveix les tres funcions dels diners constantment: és un mitjà de pagament, una unitat per mesurar el preu dels productes, i un actiu en el qual es pot emmagatzemar valor. D’altra banda, a l’Argentina es feia servir el peso com a mitjà de pagament —per les compres del dia a dia—, però ningú el considerava una reserva de valor. Estalviar pesos equivalia a llençar els diners. Per això, la gent canviava tots els pesos que volien per dòlars, que mantenien el seu valor molt millor que el peso. Com que el peso era molt inestable, la gent normalment recordava els preus en dòlars, que eren una unitat de mesura molt més fiable en aquell moment.

Ara mateix, el bitcoin està passant de la primera fase de la monetització a la segona. Probablement passaran uns quants anys abans que el bitcoin es converteixi en un mitjà de pagament real, i tot i això el camí a recórrer és arriscat i incert. S’ha de tenir en compte que, en el cas de l’or, aquesta mateixa transició va durar segles. Mai ningú ha pogut veure la monetització d’un bé a temps real (com en el cas del bitcoin), així que no hi ha gaire experiència en la qual basar-se respecte al camí que prendrà aquesta monetització.

Dependència del camí

Durant el procés de monetització, el poder adquisitiu d’un bé monetari es dispara. Moltes persones han comentat que l’augment del poder adquisitiu del bitcoin crea la imatge d’una bombolla. Tot i que aquest terme s’utilitza de manera pejorativa per suggerir que el bitcoin està sobrevalorat, és molt encertat. Un atribut comú de tots els béns monetaris és que el seu poder adquisitiu és més alt del que es pot justificar només pel seu valor d’ús. Efectivament, moltes monedes no han tingut cap valor d’ús durant la història. La diferència entre el poder adquisitiu d’un bé monetari i el valor d’intercanvi que pot tenir per la seva utilitat inherent es pot considerar una “prima monetària”. Mentre un bé monetari passa per les diferents fases de la monetització (mencionades anteriorment), la prima monetària augmentarà. Tot i això, la prima no es mou en una línia recta i predictible. Un bé X que estigui en el procés de monetització pot quedar enrere si fa front a un altre bé Y que és més apropiat com a diner, i la prima monetària d’X pot caure o desaparèixer totalment. La prima monetària de la plata va desaparèixer gairebé del tot a finals del segle XIX, quan els governs arreu del món van deixar de fer-la servir i van optar per l’or.

Encara que no hi hagi factors exògens com la intervenció d’un govern o la competència amb altres béns monetaris, la prima monetària d’una nova moneda mai segueix un camí predictible. L’economista Larry White va observar que:

El problema amb la narrativa de les bombolles, òbviament, és que és consistent amb qualsevol camí que segueixi el preu i, per això, no dona cap explicació per cap camí en particular.

La teoria de jocs proposa un model per entendre el procés de monetització: cada participant d’un mercat intentarà anticipar la demanda afegida de la resta de participants per poder estimar la prima monetària. Com que la prima monetària no depèn de la seva utilitat intrínseca, els participants del mercat tendeixen a basar-se en els preus del passat per determinar si un bé és barat o car, o si és el moment de comprar o de vendre. La connexió entre la demanda actual i els preus anteriors es coneix com a “dependència del camí” i és, probablement, la font més gran de confusió a l’hora d’intentar entendre les fluctuacions del preu d’un bé monetari.

Quan el podeu adquisitiu d’un bé monetari s’incrementa en augmentar la seva adopció, també canvia la percepció subjectiva del mercat sobre com de car o de barat resulta. De la mateixa manera, quan el preu d’un bé monetari es desploma, les expectatives poden canviar amb la percepció general que els preus anteriors eren irracionals o estaven inflats. La dependència del camí del diner s’il·lustra amb les paraules del reconegut gestor de fons de Wall Street, Josh Brown:

Vaig comprar [bitcoins] a uns 2300 $ i immediatament es van duplicar. Llavors vaig començar a dir “no en puc comprar més” a mesura que augmentava, tot i que era una opinió arrelada pel preu en el qual vaig comprar. Llavors, quan queia la setmana passada degut a la intervenció dels xinesos en les cases de canvi, vaig començar a dir-me a mi mateix, “Déu meu, espero que l’aniquilin per poder-ne comprar més.”

La veritat és que les nocions de “barat” o “car” manquen significat quan es refereixen a béns monetaris. El preu d’un bé monetari no és un reflex del seu flux de caixa o de la seva utilitat, sinó una mesura de l’adopció per cadascun dels rols del diner.

Per complicar encara més la naturalesa de dependència del camí del diner, tenim el fet que els participants en el mercat no actuen simplement com a observadors intentant comprar o vendre anticipant-se als pròxims moviments de la prima monetària, sinó que participen també activament com a evangelitzadors. Com que no existeix una prima monetària objectivament adequada, fer proselitisme destacant els atributs superiors d’un bé monetari resulta més efectiu que si es tractés d’un altre tipus de bé, del qual el valor dependria del seu flux de caixa o de la seva demanda i utilitat. El fervor religiós dels participants en el mercat de bitcoin es pot observar en qualsevol dels molts fòrums en línia on les persones que tenen bitcoins en promouen activament els beneficis, i tot el que es pot guanyar si s’hi inverteix. Leigh Drogen comenta el següent sobre el mercat del bitcoin:

Pot semblar una religió, una història que ens expliquem els uns als altres i en la qual estem d’acord. La religió és la corba d’adopció en la qual hem de pensar. És gairebé perfecta: quan algú hi entra, ho explica a tothom i comença a evangelitzar. Llavors, els seus amics hi entren i també comencen a evangelitzar.

Tot i que la comparació amb una religió pot suggerir un caire de fe irracional, per a un individu que té bitcoins és completament racional predicar perquè tota la societat adopti com estàndard aquest diner millorat. Els diners actuen com a base del comerç i estalvi, així que l’adopció d’una forma superior de diner té grans beneficis multiplicadors en la creació de riquesa per a tots els membres d’una societat.

La forma de la monetització

Tot i que no hi ha cap regla preestablerta respecte al camí que un bé monetari prendrà mentre s’està monetitzant, es pot observar un patró curiós que s’ha presentat durant la relativament curta història de monetització del bitcoin. El preu del bitcoin sembla seguir un patró fractal de magnitud creixent, on cada iteració del fractal correspon a la forma clàssica del cicle d’eufòria de Garnet.

En el seu article Speculative bitcoin Adoption/Price Theory, Michael Casey planteja que els creixents cicles d’eufòria de Gartner representen fases de la clàssica corba S d’adopció que han seguit moltes tecnologies revolucionàries a mesura que el seu ús s’implanta en la societat.

Cada cicle de Gartner comença amb un brot d’entusiasme per la nova tecnologia; el preu creix empès per les compres dels inversors involucrats en aquella iteració. Els primers compradors del cicle d’eufòria normalment estan totalment convençuts del potencial transformador de la tecnologia. Amb el temps, els entusiastes assolibles en aquesta iteració comencen a ser superats pels especuladors més interessats en benefici ràpid que en el poder transformador de la tecnologia; el mercat s’escalfa i el preu es dispara.

Després d’arribar al punt àlgid del cicle, els preus baixen ràpidament i el fervor especulatiu el reemplaça la desesperació, l’escarni públic i la sensació que la tecnologia no era per tant. Amb el temps, el preu toca fons i s’estabilitza, i els nous inversors capaços de suportar el dolor de l’enfonsament dels preus s’uneixen als pioners convençuts del valor a llarg termini de la tecnologia.

Aquest moment d’estabilitat dura molt temps i forma el que Casey anomena “un mínim estable i avorrit”. Durant aquesta fase, l’interès del públic en la tecnologia disminueix, però seguirà desenvolupant-se a mesura que el nombre de creients creixi lentament. Es prepara una nova base per la propera iteració del cicle d’eufòria en la qual els observadors veuen que la tecnologia no desapareix i que la inversió potser no és tan arriscada com semblava en la fase de baixada del cicle. La propera iteració del cicle atraurà molta més gent que adopti aquest sistema.

Molt poques persones podran predir correctament el preu màxim al qual s’arribarà abans de la propera caiguda del cicle. Els preus normalment arriben a nivells que semblaran absurds per a molts inversors que van comprar al principi del cicle. Quan el cicle acaba, els mitjans busquen una causa per explicar-ho. Tot i que una causa concreta (com per exemple un error de seguretat en un mercat d’intercanvi) pot tenir-hi a veure, no és la raó fonamental per la qual es produeix aquest canvi. Els cicles d’eufòria de Gartner acaben perquè s’acaben els agents de mercat susceptibles a participar en aquell cicle.

El fet que l’or va seguir el patró clàssic d’un cicle d’eufòria de Gartner des de la dècada dels 70 fins als inicis dels 2000 ens diu molt. Es podria especular que el cicle d’eufòria és una dinàmica social inherent al procés de monetització.

Cohorts de Gartner

Des que es va començar a comerciar el 2010, el mercat del bitcoin ha superat quatre grans cicles de Gartner. Amb l’avantatge de les dades històriques podem identificar amb precisió els preus d’aquells cicles en el mercat. També podem identificar qualitativament les cohorts d’inversor associades amb cada iteració.

0 $ 1 $ (2009–març 2011) El primer cicle d’eufòria al mercat del bitcoin el van dominar criptògrafs, informàtics i cypherpunks que ja estaven preparats per entendre la importància del revolucionari invent de Satoshi Nakamoto. Ells van ser els pioners, assegurant que el protocol del bitcoin no tingués errors tècnics.

1 $ 30 $ (març 2011–juliol 2011): El segon cicle va atraure tant usuaris primerencs de noves tecnologies com un corrent constant d’inversors motivats ideològicament i entusiasmats pel potencial d’una moneda lliure del control estatal. Llibertaris com Roger Ver se sentien atrets per les activitats antisistema que serien possibles amb una adopció àmplia de la tecnologia naixent. Wences Casares, un emprenedor en sèrie brillant i ben connectat, també va ser part del segon cicle d’eufòria i se sap públicament que va evangelitzar el bitcoin als tecnòlegs i inversors més importants de Silicon Valley.

250 $ 1100 $ (abril 2013–desembre 2013): El tercer cicle d’eufòria va donar l’entrada als primers inversors minoristes i institucionals, almenys els que s’atrevien a navegar els complicadíssims canals de liquiditat en els quals es podia adquirir bitcoin. La principal font de liquiditat durant aquest període va ser MtGox, un mercat d’intercanvi japonès dirigit pel conegut incompetent i malversador Mark Karpeles, que més tard compliria condemna per haver participat en el col·lapse de MtGox.

Val la pena comentar que existeix una correlació entre la pujada de preu del bitcoin durant els cicles mencionats i l’increment de la liquiditat i la facilitat amb la qual els inversors podien comprar bitcoins. Durant el primer cicle no existien les plataformes d’intercanvi i les formes d’obtenir bitcoins estaven restringides a minar-los o comprar-los directament a algú que els hagués minat. En el segon cicle, van començar a estar disponibles plataformes d’intercanvi rudimentàries, però obtenir i assegurar-hi bitcoins era massa complicat per a gairebé tothom, excepte pels més experts en tecnologia. Fins i tot en el tercer cicle existien barreres significatives pels inversors que volien transferir diners a MtGox per adquirir bitcoins. Els bancs estaven poc inclinats a treballar amb la plataforma i les terceres parts que facilitaven les transferències sovint eren incompetents, criminals, o les dues coses. A més, moltes de les persones que van aconseguir transferir-hi fons van patir grans pèrdues quan van piratejar i tancar MtGox.

Va ser després del col·lapse de MtGox i una calma de dos anys en el preu del mercat del bitcoin que es van establir fonts de liquiditat profundes i madures. Els exemples inclouen plataformes d’intercanvi regulades com GDAX i intermediaris per grans transaccions (OTC) com Cumberland mining. En el moment en què va començar el quart cicle, l’any 2016, comprar i assegurar bitcoins era relativament senzill, fins i tot per a petits inversors.

1100 $ 19600 $? (2014?):

En aquest moment, el mercat del bitcoin està travessant el seu quart cicle d’eufòria. Els participants d’aquest cicle són principalment els que Michael Casey denomina “majoria primerenca” (early majority) dels inversors minoristes i institucionals.

Amb fonts de liquiditat profundes i madures, els grans inversors institucionals ara tenen l’oportunitat de participar a través de mercats de futurs regulats. La disponibilitat d’aquests mercats de futurs obre el camí per la creació d’un ETF de bitcoin que, en els pròxims cicles d’eufòria, atraurà la “majoria tardana”.

Tot i que és impossible predir exactament la magnitud del segle actual d’eufòria, és raonable especular que el cicle arribarà al seu zenit entre els 20.000 i els 50.000 dòlars. Un preu molt més alt significaria que el bitcoin hauria arribat a una fracció significativa de la capitalització total de l’or (perquè l’or i el bitcoin tinguessin la mateixa capitalització avui dia, un bitcoin hauria de costar uns 380.000 dòlars). La major part de la capitalització de mercat de l’or prové de la demanda dels bancs centrals, i no és probable que els estats o els estats nació participin en aquest cicle d’eufòria.

L’entrada dels estats nació

El cicle final de Gartner començarà quan algunes nacions comencin a acumular bitcoin com a part de les seves reserves de monedes estrangeres. La capitalització del mercat de bitcoin, ara mateix, és massa petit per poder-se considerar part de les reserves de la majoria de països. No obstant això, a mesura que l’interès del sector privat augmenti i la capitalització de bitcoin s’apropi a un trilió de dòlars hi haurà suficient liquiditat perquè la majoria dels estats entrin al mercat. Quan la primera nació afegeixi oficialment bitcoins a les seves reserves, probablement la resta la seguirà immediatament. Els estats que l’adoptin seran els que obtindran més beneficis en els seus balanços si el bitcoin acaba convertint-se en una reserva monetària global. Desafortunadament, és probable que els estats amb els poders executius més poderosos (dictadures com la de Corea del Nord) siguin els primers a acumular bitcoins. El no voler afavorir l’enriquiment dels països mencionats i la feblesa inherent de les branques executives de les democràcies occidentals provocaran una paràlisi per indecisió que les farà endarrerir-se en l’acumulació de bitcoins per a les seves reserves.

És irònic que els Estats Units sigui actualment una de les nacions més obertes en la seva posició reguladora respecte al bitcoin, mentre que la Xina i Rússia són les més hostils. Els Estats Units, per la seva posició geopolítica, és el que pateix més risc si el bitcoin acaba substituint el dòlar com a reserva mundial. A la dècada dels 60, Charles de Gaulle criticava el “privilegi exorbitant” del qual gaudia els Estats Units per l’ordre monetari internacional que es va originar en l’acord de Bretton Woods el 1944. Els governs rus i xinès encara no s’han adonat dels beneficis geoestratègics del bitcoin com a moneda de reserva i estan més preocupats pels efectes en els seus mercats interns. Com va fer Gaulle als 60, quan va amenaçar de restablir el patró de l’or com a resposta al privilegi dels Estats Units, els xinesos i els russos veuran, amb el temps, els avantatges d’una posició amb grans reserves en una reserva de valor no sobirana. L’estat xinès té un avantatge important en el seu potencial per afegir bitcoin a les seves reserves, ja que la major concentració de poder de mineria de bitcoin és a la Xina.

Els Estats Units s’enorgulleix de ser una nació d’innovadors, amb Silicon Valley sent la joia de la corona de l’economia americana. Fins ara, Silicon Valley ha dominat les converses sobre la posició que haurien de prendre els organismes reguladors respecte al bitcoin. No obstant això, la indústria financera i la Reserva Federal dels Estats Units han començat a adonar-se de l’amenaça existencial que representa el bitcoin per la política monetària estatunidenca si arribés a convertir-se en una moneda de reserva global. El diari Wall Street Journal, conegut per ser el portaveu de la Reserva Federal, va publicar el següent comentari sobre l’amenaça que representa el bitcoin a la política monetària americana:

Hi ha un altre perill, potser més greu, des del punt de vista dels bancs centrals i reguladors: el bitcoin potser no col·lapsa. Si el fervor especulatiu de la criptomoneda no és altra cosa que el precursor de la seva àmplia acceptació com a alternativa al dòlar, posarà en perill el monopoli sobre el diner que tenen els bancs centrals.

En els pròxims anys hi haurà una batalla entre els emprenedors i innovadors de Silicon Valley, els quals intentaran mantenir el bitcoin lliure de control estatal, i la indústria financera i bancs centrals, que faran tot el que puguin per regular el bitcoin i impedir que afecti el poder de la seva indústria i la seva capacitat per emetre diners.

La transició a mitjà de pagament

Un bé monetari no pot convertir-se en un mitjà de pagament majoritàriament acceptat (la definició estàndard del diner) abans de ser àmpliament valorat, per la raó tautològica que un bé no valorat no és acceptable com a pagament. En el procés d’arribar a ser àmpliament valorat, i per tant una reserva de valor, un bé monetari multiplicarà el seu poder adquisitiu, creant un cost d’oportunitat en fer-lo servir com a moneda de canvi. Només quan el cost d’oportunitat de renunciar a una reserva de valor descendeix a un nivell convenientment baix pot passar a convertir-se en un mitjà de pagament generalment acceptat.

Més concretament, un bé monetari arriba a ser convenient com a mitjà de pagament només quan la suma del cost d’oportunitat més el cost de la transacció comercial cau per sota del cost de la transacció sense fer servir el bé.

En una societat basada en l’intercanvi, un bé monetari pot fer-se servir com a mitjà de pagament fins i tot mentre el poder adquisitiu del bé segueix creixent, perquè els costs transaccionals de l’intercanvi són altíssims. En una economia desenvolupada, on els costs transaccionals són baixos, l’ús com a moneda de canvi d’una reserva de valor en desenvolupament i que s’està apreciant tan ràpidament com el bitcoin és possible, però de manera molt limitada. Un exemple és el mercat il·legal de la droga, on els compradors estan disposats a sacrificar l’oportunitat de conservar els seus bitcoins a canvi de minimitzar el risc de comprar les drogues utilitzant monedes fiduciàries.

No obstant això, hi ha grans barreres institucionals perquè una reserva de valor naixent arribi a ser un mitjà de pagament àmpliament acceptat en una societat desenvolupada. Els estats fan servir els impostos com a eina per protegir la seva sobirania monetària de ser desplaçada per la competència d’una nova moneda. Una moneda oficial gaudeix de l’avantatge d’una demanda constant, ja que s’ha d’utilitzar per pagar els impostos, però també perquè els guanys d’altres béns monetaris que s’aprecien incorren en impostos en vendre’s. Això últim provoca una fricció significativa per l’ús d’una reserva de valor com a mitjà de pagament. Tot i això, aquest desavantatge dels béns monetaris privats no és una barrera infranquejable. Quan el mercat perd la confiança en la moneda oficial, el seu valor col·lapsa en un procés conegut com a hiperinflació. En aquest procés, el valor de la moneda es desploma primer respecte als béns més líquids disponibles en aquesta societat: l’or o les divises estrangeres com el dòlar. Quan no hi ha béns líquids disponibles o la seva oferta és escassa, la moneda col·lapsarà enfront altres tipus de béns, com propietats immobiliàries i matèries primeres. La imatge que millor resumeix la hiperinflació és un supermercat sense productes a les estanteries perquè els consumidors es desfan al més aviat possible de la moneda estatal que perd valor a les seves mans.

Finalment, es perd completament la confiança en la moneda, ningú l’accepta i la societat decaurà a l’intercanvi si no s’ha aconseguit implantar una moneda de canvi diferent. Un bon exemple d’aquest procés és la substitució del dòlar de Zimbàbue pel dòlar estadounidenc. La substitució d’una moneda oficial per una d’estrangera és complicat si hi ha escassetat de la divisa entrant i cap banc internacional proporciona liquiditat.

Poder transferir bitcoins a través de qualsevol frontera i sense necessitat d’un sistema bancari converteix el bitcoin en la moneda ideal per les persones afectades per una hiperinflació. Durant els pròxims anys, a mesura que les monedes fiduciàries segueixen en la seva tendència històrica cap a la seva devaluació, el bitcoin serà un destí cada cop més popular pels estalvis globals. Quan s’abandoni una moneda nacional i se substitueixi pel bitcoin, el bitcoin haurà completat la seva transició en aquella societat: des de “reserva de valor” fins “mitjà de pagament àmpliament acceptat”. Daniel Krawisz va encunyar el terme “hiperbitcoinització” per descriure aquest procés.

Malentesos comuns

Gran part d’aquest article s’ha centrat en la naturalesa monetària del bitcoin. Ara que tenim la base, podem analitzar alguns dels errors i malentesos més comuns sobre el bitcoin.

El bitcoin és una bombolla

El bitcoin, com qualsevol bé monetari regit pel mercat, exhibeix una prima monetària. Això és el que popularitza la crítica habitual de “el bitcoin és una bombolla”. No obstant això, tots els béns monetaris mostren una prima monetària. De fet, aquesta prima (un sobrepreu sobre el seu valor “fonamental”) és un tret característic dels diners. En altres paraules, es podria dir que els diners sempre, en tots els casos, són una bombolla. Paradoxalment, un bé monetari pot ser un bombolla i a la vegada estar infravalorat, quan està en les primeres etapes de la seva adopció com a moneda.

El bitcoin és massa volàtil

La volatilitat del preu del bitcoin és una conseqüència de la seva joventut. Durant els primers anys de la seva existència, el bitcoin es comportava com les accions de baixa capitalització i alt risc (penny stocks). Qualsevol gran comprador (com per exemple els bessons Winklevoss) podia provocar un gran salt en el preu. A mesura que la seva adopció i liquiditat s’han incrementat amb els anys, la volatilitat del bitcoin ha baixat considerablement. Quan el bitcoin aconsegueixi una capitalització de mercat similar a la de l’or, mostrarà un nivell de volatilitat similar. Si la sobrepassa, la seva volatilitat es reduirà tant que permetrà l’ús generalitzat com a mitjà de pagament. Com ja hem indicat, la monetització del bitcoin es produeix en una sèrie de cicles de Gartner. Durant la fase d’estabilitat, la volatilitat és baixa, mentre que augmenta durant les fases d’eufòria i caiguda. Cada cicle tindrà menys volatilitat que els anteriors ja que la liquiditat del mercat incrementa en cada iteració.

Les transaccions són molt cares

Una crítica recent a la xarxa bitcoin és que no és un mitjà de pagament apropiat per l’increment del cost de transferir bitcoins. No obstant això, aquest encariment és saludable i d’esperar. El cost d’una transacció és necessari per poder pagar els miners per mantenir la seguretat de la xarxa en validar les transaccions. Es pot pagar els miners amb els costs de les transaccions o amb la recompensa de cada bloc, que és un subsidi inflacionari suportat pels actuals posseïdors de bitcoins.

Aquestes recompenses estan programades per disminuir fins a desaparèixer segons un calendari preestablert. Aquesta política monetària inflexible el converteix en una reserva de valor ideal i té com a conseqüència que la seguretat de la xarxa només s’haurà de mantenir amb els pagaments per transacció. Una xarxa amb costs “baixos” és una xarxa amb poca seguretat i susceptible a atacs o censura externa. Les persones que promocionen els baixos costs d’altres monedes alternatives al bitcoin (els “alt-coins”) estan, inconscientment, promocionant la seva feblesa.

L’arrel superficial de la crítica al bitcoin pels seus costs de transacció “alts” és la creença que el bitcoin primer ha de ser un sistema de pagament i, posteriorment, una reserva de valor. Com ja hem vist al parlar de l’origen dels diners, aquesta creença equival a començar la casa per la teulada. Només quan el bitcoin s’estableixi sòlidament com una reserva de valor passarà a ser un mitjà de pagament útil. A més, quan el cost d’oportunitat de vendre o comprar bitcoins baixi a un nivell que el faci apropiat com a moneda de canvi, la majoria de les transaccions no s’executaran a la xarxa bitcoin, sinó en xarxes secundàries (xarxes de “segona capa”) amb costs més baixos. Les xarxes secundàries, com la xarxa Lightning, són l’equivalent modern dels pagarés que s’utilitzaven per transferir títols de propietat d’or en el segle XIX. Els bancs utilitzaven pagarés perquè moure els lingots era molt més costós que transferir una nota representant el títol de propietat de l’or. A diferència dels pagarés, la xarxa Lightning permetrà la transferència de bitcoins amb un cost mínim i sense necessitat de confiar en un banc com a intermediari. El desenvolupament de la xarxa Lightning és una innovació tècnica profundament important en la història del bitcoin, i el seu valor serà més clar a mesura que es desenvolupi i s’adopti en els pròxims anys.

Competència

En ser un protocol de software de codi obert, qualsevol pot copiar el codi font del bitcoin i iniciar una xarxa similar. Amb el pas del temps, han sorgit molts imitadors, des de còpies com Litecoin fins variants complexes com Ethereum, que promet executar contractes intel·ligents arbitràriament complicats en un sistema informàtic distribuït. Una crítica que es fa amb freqüència al bitcoin és que no pot mantenir el seu valor si es poden crear cadenes competidores més modernes i amb més funcionalitat tan fàcilment.

La fal·làcia de l’argument és que tots els competidors que s’han creat al llarg d’aquests anys manquen “l’efecte xarxa” de la primera criptomoneda. L’efecte xarxa, és a dir, el valor addicional del bitcoin per ser la xarxa dominant, és un avantatge fonamental, com ho ha estat per a totes les tecnologies que mostren aquest atribut.

L’efecte xarxa al bitcoin abasta la liquiditat del seu mercat, el nombre de persones que el posseeixen, la seva imatge de marca i la comunitat de desenvolupadors que el mantenen i el milloren. Els grans inversors, inclosos els estats nació, prefereixen els mercats més líquids, que puguin entrar i sortir sense afectar el preu. Els millors desenvolupadors els atrau la comunitat de desenvolupament amb estàndards més alts, i en integrar-s’hi acceleren el cercle virtuós que reforça la comunitat. El reconeixement de la marca bitcoin es realimenta perquè la competència sempre es menciona dins del context del mateix bitcoin.

Una bifurcació al camí

Una tendència popular l’any 2017 va ser imitar no només el software del bitcoin, sinó copiar a més tot l’historial de transaccions: la famosa cadena de blocs (blockchain). En el procés conegut com a bifurcació (fork), la cadena de blocs es copia fins a un cert punt, a partir del qual les dues xarxes se separen i d’aquesta manera se soluciona el problema de com distribuir la moneda a una gran base d’usuaris.

La bifurcació més significativa va tenir lloc l’1 d’agost de 2017, quan un grup d’inversors i empreses van crear una nova xarxa coneguda com a Bitcoin Cash (BCash). En el moment de la bifurcació, el propietari d’una quantitat N de bitcoins va passar a tenir addicionalment una quantitat N igual de monedes BCash. La petita però sorollosa comunitat de proponents de BCash ha intentat sense descans apropiar-se de la marca Bitcoin, parlant de Bitcoin Cash per referir-se a la seva xarxa i a través de campanyes mediàtiques per convèncer els neòfits en el mercat que BCash és el bitcoin real. Aquests intents han fallat estrepitosament, tal com reflecteix la capitalització de mercat de les dues xarxes. No obstant això, pels nostres inversors existeix un risc aparent que un competidor cloni Bitcoin i la seva cadena de blocs, aconsegueixi sobrepassar la seva capitalització de mercat i arribi a convertir-se en el Bitcoin de facto.

Es pot extreure una regla important de les majors bifurcacions de les xarxes de Bitcoin i Ethereum. La major part de la capitalització de mercat es quedarà a la xarxa que mantingui la comunitat de desenvolupadors més activa i de millor qualitat. Es pot veure el bitcoin com una moneda molt incipient, però també és una xarxa de software molt complexa que s’ha de mantenir i millorar. Comprar monedes d’una xarxa amb el suport de pocs programadors sense experiència és com comprar un clon de Windows sense el suport dels desenvolupadors de Microsoft. Està clar, segons la història de les bifurcacions de 2017, que els millors científics informàtics i els criptògrafs més experts estan compromesos a desenvolupar el bitcoin original, no la creixent legió d’imitadors que han aparegut posteriorment.

Riscos reals

Malgrat que les crítiques més comunes dels mitjans i economistes professionals a bitcoin són força inoportunes i es basen en una comprensió incorrecta de la moneda, existeixen riscos reals i significatius en invertir en bitcoin. Abans de prendre una decisió, un inversor ha d’entendre i sospesar aquests riscos.

Risc del protocol

En el futur podria haver-hi algun error de disseny a les bases criptogràfiques a partir de les quals s’ha construït el protocol Bitcoin, o potser el desenvolupament de la computació quàntica el faci insegur. Si un error en el protocol o un nou tipus d’ordinador fes possible comprometre el xifrat criptogràfic, la fe en el bitcoin podria veure’s seriosament afectada. El risc de protocol va arribar al seu punt àlgid durant en els primers anys de desenvolupament del bitcoin, quan ni tan sols els criptògrafs més experts estaven segurs que Satoshi Nakamoto hagués trobat la solució al problema del General Bizantí. Les preocupacions sobre errors greus en el protocol bitcoin han desaparegut amb el pas dels anys, però donada la naturalesa tecnològica del bitcoin, sempre hi haurà un cert risc, encara que les probabilitats siguin baixes.

Tancament dels mercats canviaris

En ser descentralitzat per disseny, el bitcoin ha mostrat un nivell de resistència destacable davant dels nombrosos intents de regulació o tancament per part de diversos governs. No obstant això, els mercats on es compra i ven bitcoin per monedes fiduciàries són centralitzats i susceptibles a regulacions o tancaments. Sense aquests mercats i la disposició del sistema bancari a fer negocis amb ells, el procés de monetització del bitcoin pot veure’s greument afectat, o fins i tot completament paralitzat. Malgrat que existeixen altres fonts de liquidació pel bitcoin, com els mercats alternatius (OTC) i els mercats descentralitzats per la compravenda de bitcoin (com localbitcoins.com), el procés principal d’actualització del preu es produeix als mercats canviaris amb més liquiditat, els quals són tots centralitzats.

L’arbitratge jurisdiccional permet mitigar el risc de tancament d’un mercat canviari. Binance, un prominent mercat canviari que va tenir els seus inicis a la Xina, es va mudar al Japó després que el govern xinès tanqués les seves operacions dins del seu territori. Molts governs nacionals són poc inclinats a asfixiar una indústria naixent que podria ser tan estratègica com internet, i encara menys cedir aquest enorme avantatge competitiu a altres nacions.

Només un tancament coordinat a escala global de tots els mercats canviaris de bitcoin aturaria per complet el procés de monetització. El bitcoin corre contra rellotge per aconseguir un nivell d’adopció tan ampli que tancar-lo per complet sigui políticament irrealitzable, com ho seria el tancament total d’internet. Encara així, la possibilitat d’aquest tancament continua sent real i ha de tenir-se en compte entre els riscos d’invertir en bitcoin. Com es comenta a la secció sobre l’entrada al mercat dels estats nació, els governs nacionals han començat a adonar-se de l’amenaça que una moneda digital, no sobirana i resistent a la censura representa per a les seves polítiques monetàries. Queda en l’aire la pregunta sobre si els governs actuaran davant aquesta amenaça abans que el bitcoin estigui massa arrelat perquè l’acció política sigui inefectiva.

Intercanviabilitat

La naturalesa oberta i transparent de la cadena de blocs de bitcoin fa que sigui possible marcar alguns bitcoins en concret com a “contaminats” per haver participat en activitats il·legals. Malgrat que la resistència a la censura de bitcoin els permeti transferir, si els governs prohibeixen l’ús d’aquells bitcoins marcats, el mercat els podria rebutjar, anul·lant a la pràctica el seu valor. El bitcoin perdria una de les propietats més importants d’un bé monetari: la seva intercanviabilitat.

Per millorar la intercanviabilitat del bitcoin, faran falta canvis en el protocol que millorin la privacitat de les transaccions. Hi ha nous desenvolupaments al respecte, liderats per les criptomonedes Monero i Zcash, però serà necessari sospesar les contrapartides tècniques entre l’eficiència i la complexitat del bitcoin i la seva privacitat. La pregunta segueix oberta: podrà millorar la privacitat del bitcoin sense comprometre la seva utilitat com a moneda?

Conclusió

El bitcoin és una moneda incipient, en evolució des de l’estat de col·leccionable cap al de reserva de valor. Com a bé monetari no sobirà, és possible que en algun moment del futur es converteixi en una moneda global, molt semblant al patró or del segle XIX. Aquesta adopció com a moneda global és precisament la tesi alcista del bitcoin, i ja la va formular Satoshi Nakamoto l’any 2010, en un intercanvi de correus electrònics amb Mike Hearn:

Si es comença a utilitzar per a una fracció del comerç mundial, i només hi ha 21 milions de monedes per tot el món, hauria de tenir un valor molt més alt per unitat.

Hal Finney, el brillant criptògraf i receptor dels primers bitcoins que va enviar Nakamoto, va posar en xifres aquesta idea poc després de l’anunci de la primera implementació funcional del bitcoin.


Imagina que el bitcoin té èxit i es converteix en el mètode de pagament principal del món. Llavors el valor total de la divisa hauria de ser igual al valor de tota la riquesa del món. Les estimacions actuals de la riquesa familiar mundial que he trobat oscil·len entre 100 i 300 bilions de dòlars. Repartit entre 20 milions de monedes, això equival a uns 10 milions de dòlars per moneda.

Fins i tot si el bitcoin no arribés a convertir-se en una moneda global totalment desenvolupada i només competís amb l’or com a reserva de valor no estatal, està dràsticament infravalorat. Dividint el valor total de l’or extret (aproximadament 8 bilions de dòlars) entre el nombre màxim de 21 milions de bitcoins que poden existir, resulta un valor aproximat de 380.000 dòlars per bitcoin. Com hem vist en analitzar els atributs que converteixen un bé monetari en una bona reserva de valor, el bitcoin és superior a l’or en totes les dimensions excepte per la seva història establerta. A mesura que avança el temps i l’efecte Lindy s’aferma, la història establerta deixarà de ser un avantatge competitiu. Per això mateix, és raonable esperar que el bitcoin s’aproximi, i fins i tot sobrepassi, la capitalització del mercat de l’or durant la propera dècada. Una crítica a aquesta hipòtesi és que una gran part del valor de l’or prové del seu ús pels bancs centrals com a reserva de valor. Perquè el bitcoin sobrepassi la capitalització de l’or, serà necessària la participació d’estats nació. Encara no està clar si les democràcies occidentals emmagatzemaran bitcoin. Per desgràcia, és més probable que els dictadors de pacotilla i les cleptocràcies siguin les primeres nacions a entrar al mercat.

Fins i tot si cap estat nació inverteix en bitcoins, el pronòstic segueix sent alcista. Com a dipòsit de valor no estatal i fet servir només per inversors minoristes i institucionals, el bitcoin està al principi de la corba d’adopció: la denominada majoria primerenca està entrant ara al mercat, mentre que la majoria tardana i els ressagats trigaran encara uns quants anys en arribar. Un preu entre 100.000 i 200.000 dòlars és factible amb una participació més amplia de minoristes i, en major grau, d’inversors institucionals.

Tenir bitcoins és una de les poques apostes asimètriques en la qual qualsevol persona del món pot participar. Com a les opcions de compra, el costat negatiu de l’aposta es limita a perdre el que hi has posat, amb la possibilitat de guanyar aquella quantitat multiplicada per 100 o fins i tot més. El bitcoin és la primera bombolla global amb una mida i abast només limitats pel desig dels ciutadans del món de protegir els seus estalvis de les vel·leïtats de la no gestió econòmica dels governs. De fet, el bitcoin va sorgir com un fènix de les cendres de la catàstrofe financera global del 2008, una catàstrofe provocada per les polítiques de bancs centrals com la Reserva Federal.

Més enllà de les implicacions financeres, el seu ascens com a reserva de valor no estatal tindrà conseqüències geopolítiques profundes. Una divisa de reserva global i no inflacionària forçarà els estats nació a canviar el seu mecanisme de finançament principal: si eliminem la inflació, només queden els impostos, que són molt menys acceptables políticament. Els estats encongiran la seva mida de forma proporcional al desgast polític per aquesta transició als impostos com a única via de finançament. A més, es liquidarà el comerç global d’una forma que satisfaria l’ambició de Charles de Gaulle que cap nació tingués privilegis respecte a les altres:

Considerem necessari que el comerç internacional s’estableixi sobre un patró monetari indiscutible, tal com era abans que les grans desgràcies del món, i que no porti la marca d’un país en particular.

D’aquí a 50 anys, aquest patró monetari serà el bitcoin.

Advertiment legal

Tant les opinions presentades en aquest article com qualsevol error que hi pugui haver són només meus.

Aquest article té una finalitat purament informativa. No ha de prendre’s com una recomanació d’inversió. Si desitgeu obtenir consell sobre inversions, busqueu assessorament professional.

. . .

[Nota del Traductor Jurado]

Traducción Jurada de textos sobre inversiones

Esta es una traducción a Catalán del artículo «The Bullish Case for Bitcoin», escrito por Vijay Boyapati y publicado originalmente en Inglés en www.medium.com. La traducción ha sido realizada por Jordan, asesor fiscal experto en traducción de textos sobre inversiones, economía y finanzas. Jordan está realizando un curso especializado en Traducción Jurada de certificados bancarios: certificados de titularidad bancaria, saldo y rendimiento, posiciones, solvencia, certificado de deuda cero, etc. Ha participado en la traducción de páginas web sobre inversión en Bitcoin y Forex, webs de banca privada de inversión, catálogos de asesorías en fiscalidad, informes tributarios y financieros, etc.

Articulos relacionados


Traducción a español del artículo de Vijay Boyapati sobre Bitocoins, bifurcaciones, airdrops y otros intercambios. Ayuda sobre cómo pagar impuestos relativos a Bitcoins.

Traducción de Alemán a Español del artículo de Peter Hudis, reconocido experto sobre política, economía y capitalismo. Publicación original en la web IMHOJournal (en Inglés).

Tradución al Español de un artículo sobre la situación política en Francia y la llamada "Revolución de los Chalecos Amarillos".